juliol 23, 2011
TRENTA PARADOXES, ANATOMIA DE L’OPERACIÓ “BURQA” de Pierre Tévanian
10 de març 2011. Publicat a la pàgina web “Les mots sont importants”, http://lmsi.net/Trente-paradoxes
Si tot o quasi –i sovint qualsevol cosa- ha estat dit i escrit des de fa uns mesos sobre el “vel integral” (anomenat també niqab o més impròpiament burqa) i sobre les dones que el porten a França, res o quasi res no pot ésser dit seriosament en absència d’investigacions sociològiques rigoroses, basades sobretot en entrevistes amb un nombre conseqüent d’aquestes dones. En canvi és suficient una sola hora d’esforç d’algunes observacions, d’una mica de memòria i d’una mica de reflexió per a entreveure el caràcter singularment paradoxal de la gegantina campanya “anti-burqa”.
De paradoxes, en realitat, n’hi ha moltes. Moltes d’elles ja han estat desvelades per algunes observadores prudents[1], i com subratllava un amic en un debat públic recent, aquestes paradoxes són essencialment les mateixes que han marcat la “guerra del vel” precedent –la que apuntava al vel de les estudiants d’escoles i instituts i que va acabar, el 15 de març de 2004, amb una llei de prohibició, enviant a algunes centenes d’adolescents als marges del sistema escolar, i algunes centenes d’altres a la humiliació del desvelament forçat[2]. Sense pretendre la exhaustivitat en podem citar algunes.
PRIMERA PARADOXA
Entre els més zelosos defensors de la prohibició del “vel integral” figura la quasi totalitat dels campions de la llibertat d’expressió, que redactant editorials i demandes sorolloses el mes d’octubre de 2005, manifestaven el seu recolzament sense reserves a Robert Redeker, autor d’una tribuna violentament islamòfoba.[3]
És paradoxal, més precisament, que la cèlebre formula de Voltaire “estic en desacord amb el que vostè diu però estic disposat a morir perquè vostè tingui el dret a dir-ho”, repetida a voluntat i fins a la nàusea per a recolzar el dret de Robert Redeker d’insultar els musulmans[4] i d’incitar a l’odi i a la discriminació[5], o el dret de Charlie Hebdo de publicar unes caricatures igualment racistes[6], hagi perdut tota pertinència envers el hijab com envers el niqab. És paradoxal que a les dones que el porten, els nostres brillants voltarians no hagin dit: “Estic en desacord amb el vostre vel i el que significa (als meus ulls), però estic disposat a morir perquè tingueu el dret a portar-lo” –però més aviat una cosa del tipus: “Estic en desacord amb el vostre vel i el què significa, i estic disposat a morir perquè no tingueu el dret de portar-lo”.
SEGONA PARADOXA
Un argument implacable permet de dissipar aquesta primera paradoxa descartant de cop i volta qualsevol escrúpol en relació a la llibertat individual: el “vel integral” és un atemptat “integral” a “la dignitat de la dona”, i la seva prohibició s’imposa justament per a alliberar a la dona. Aquest vel és comparat fins i tot al símbol mateix de la no-llibertat: en un gran nombre d’acusacions és una “presó”. La paradoxa, és que, des què una dona no està disposada a treure’s aquest vel[7], una llei que li prohibeix travessar “l’espai públic”, li imposa per conseqüent una radical limitació de la seva llibertat de circulació, i s’assembla més a una presó que una vestimenta que la cobreix integralment.
TERCERA PARADOXA
L’argumentació prohibicionista reposa sobre el postulat que el vel “parcial”-i a posteriori el vel “integral”- constitueix un atemptat radical i inacceptable a la “dignitat de la dona” que el porta, i en canvi aquests vels són, per a la majoria de les dones, l’objecte d’una decisió, una decisió que d’altra banda –quan no és feta sobre aquests vels- és reconeguda com la manifestació per excel·lència de la dignitat humana.
QUARTA PARADOXA
La paradoxa precedent generalment és eludida d’un sol cop recordant de manera convencional o exasperada que és sabut, i fins i tot banal, que l’home –o la dona- es presten sovint a la “servitud voluntària”, però una nova paradoxa apareix de seguida: si la servitud voluntària és un fenomen tan comú, com explicar que sols la servitud voluntària de les dones amb vel sigui objecte d’una reprovació absoluta, i que ningú s’indigni i no es preocupi de legislar contra el masoquisme i la submissió voluntària a la parella, als amics, als grups de pars, a l’empresa o a l’organització sindical o política?
CINQUENA PARADOXA
Aquesta “servitud voluntària”, que apareix com un entremig o com una combinació complexa de llibertat i de no-llibertat, és presentada sota l’angle exclusiu de la no-llibertat quan les dones amb vel s’autoritzen de la seva “lliure decisió” per reivindicar el dret a la paraula pública i dels beneficis de les convencions internacionals que protegeixen la “llibertat religiosa”[8], però és al contrari sota l’angle també exclusiu de la llibertat que és entesa la mateixa “servitud voluntària” quan és hora de contemplar i de justificar la repressió per la llei: per a ser legítimament castigades, les dones amb vel han de ser reconegudes culpables, i doncs responsables, i doncs lliures de les seves decisions vestimentàries[9].
SISENA PARADOXA
Aquesta última paradoxa pot ser enunciada més simplement: la dona que porta un vel “parcial” és declarada parcialment atacada en la seva dignitat –i aquella que porta un vel “integral” atacada integralment- però se’n conclou, malgrat la lògica més elemental, que malgrat això, o més aviat a més d’això –o pitjor encara: a causa d’això- ella ha de ser estigmatitzada, interpel·lada i sancionada.
SETENA PARADOXA
Aquesta lògica innovadora del càstig de les víctimes és aplicada de manera paradoxal perquè s’imposa envers les dones (més o menys) velades però no contra les altres dones considerades atacades en la seva dignitat –com l’ha constatat Jacques Rancière a través l’absurd, en un text paròdic, proposant el que ningú gosaria de proposar: que imposem multes substancials a les dones víctimes de violació, indiscutiblement atacades en la seva dignitat[10].
VUITENA PARADOXA
El “vel integral” és objecte en realitat d’una doble lectura: és tant el lloc de la impotència més radical (una presó) com l’instrument de la omnipotència (una espècie “d’anell de Gygès”[11] que permet a la dona que el porta el poder quasi diví de veure sense ser vista). Finalment la “dona amb burqa” és tant una presonera que fa pena, com un terrorífic Big Brother, a vegades en un mateix discurs.
NOVENA PARADOXA
L’existència d’aquesta doble lectura no fa néixer cap dubte i cap preocupació de relativització en els experts autoproclamats que fan respectivament del “burqa” el lloc de la impotència absoluta (una “presó”) o l’instrument de la superpotència (un “anell de Gygès”).
DESENA PARADOXA
Aquesta doble lectura no desemboca tampoc en una visió matisada, fent de la “dona en burqa” un ésser híbrid o medià, dividit entre un tancament dolorós i una invisibilitat embriagadora, veure excitant. I amb coneixement de causa: fer de la “dona en burqa” un ésser ambivalent, ni omnipotent ni totalment impotent, seria restituir-li una mica el què tothom busca a tot preu treure-li: la seva humanitat.
ONZENA PARADOXA
Un altre argument apareix per a afegir-se a la trama principal de l’atemptat-contra-la-dignitat-de-la-dona: veure la cara del seu pròxim seria una condició sine quan on de tota vida en societat, perquè és essencial, per entrar en relació amb l’altre, de veure el seu somriure –però aquesta centralitat ontològica i antropològica del somriure, teoritzada conjuntament pel diputat de l’UMP [dreta] Jean-François Copé i l’assagista Elisabeth Badinter, no havia atret l’atenció de cap antropòleg/a ni legislador/a en el curs dels últims segles.
DOTZENA PARADOXA
Si resumim el que precedeix, se’ns diu que cal defensar a qualsevol preu la dignitat de la dona i, d’altra banda, que una dona comet un crim contra la humanitat quan ella sostreu la seva cara i el seu somriure de la nostra mirada –mentre que una de les victòries aconseguides de la reflexió feminista ha estat el qüestionament del model de la dona-objecte, que s’ha d’oferir a la mirada de l’home i de ser impertorbablement afable, agradable i somrient.
TRETZENA PARADOX
És doncs en nom de la dignitat de la dona que s’ataca les dones (més o menys) velades, però estranyament, en la primera línea d’aquest combat “feminista” estan els homes, i no qualssevol: André Gérin, Éric Raolut, Jean-François Copé, François Fillon, Éric Besson, Alain Finkielkraut, Éric Zemmour i alguns altres, i el mínim que es pot dir d’ells és que mai han estat en cap combat feminista, sigui abans o després de la caça del vel, sigui contra la desigualtat salarial, la violència masclista, el repartiment desigual del treball domèstic, el qüestionament del dret a l’avortament o la discriminació sexista a la contractació, en el mercat de treball o en la representació política.
CATORZENA PARADOXA
És, en cas que ho haguéssiu oblidat, en nom de la igualtat home-dona, principi organitzador superior de la nostra república, que una llei reprimint a les dones serà votada per un parlament 80% masculí, sota la presidència d’un home, a iniciativa d’un govern dirigit per un home i monopolitzat per homes, d’una recomanació d’una comissió parlamentària dirigida per dos homes.
QUINZENA PARADOXA
El president de la república [N. Sarkozy] que proclama que en nom de la dignitat de la dona “el burqa no és benvingut sobre el territori de la república francesa” és ell mateix una caricatura de petit fanfarró masclista, a qui li agrada exhibir la seva esposa ex-top model com un trofeu, i que ho justifica explicant que “els francesos s’hi hauran d’acostumar, a l’Eliseu hi ha un home que en té i que els fa servir”, i que fins i tot imposa a la seva esposa un molt degradant strip-tease durant un dels seus discursos oficials.
SETZENA PARADOXA
Les nombroses militants feministes que, enlloc de recolzar-les activament, accepten aquestes caceres del vel[12], amb el motiu que “el vel és malgrat tot un signe d’opressió”, tenen també una postura paradoxal: d’una banda elles rebutgen tota aliança o companyonia, que fos sobre la base de causes comunes (els salaris, les pensions, les discriminacions racistes, els sense-papers, la causa palestina, el moviment anti-guerra…), amb un Tariq Ramadan o una Ilham Moussaïd,[13] amb l’argument que la seva islamitat els hi sembla “problemàtica” des d’un punt de vista laic i/o feminista, però aquesta hiper-exigència i aquesta hiper-vigilància defensades fins a esdevenir condemnes (de fets no provats) desapareixen quan es tracta de posicionar-se “contra el vel”, sigui al costat d’actors polítics com François Fillon, Jean-François Copé, Nicolas Sarkozy o Alain Finkielkraut, que sens dubte elles identifiquen malgrat tot com els enemics polítics en tots els seus altres fronts de lluita, tant franco-francesos que internacionals- i en primer lloc en tots els seus combats autènticament feministes.
DISSETENA PARADOXA
Entre les poques dones que militen veritablement per una prohibició del burqa, trobem Sihem Habchi i la seva associació Ni Putes Ni Submisses, la submissió de les quals a les maniobres electoralistes del Partit Socialista i després del UMP ha acabat per aparèixer i per fer fàstic a l’essencial del moviment feminista[14].
DIVUITENA PARADOXA
Entre les poques dones que apareixen a primer línia per a exigir la prohibició del “vel integral” destaquen dues personalitats, una -Élisabeth Lévy[15]- obertament antifeminista, i l’altra –Élisabeth Badinter- més ambivalent però àmpliament considerada en el camp feminista com una adversària, portadora d’un antifeminisme insidiós (que consisteix especialment a negar l’amplitud i la gravetat de les violències masclistes contra les dones[16]). A més Badinter és accionista de referència (amb una participació del 10%) i presidenta del consell de vigilància del grup Publicis, el mínim que se’n pot dir d’aquest és que no difon a través de les seves publicitats una imatge de les dones especialment igualitàries i emancipades.[17]
DINOVENA PARADOXA
El “vel parcial” i encara més el “vel integral” són erigits en símbols i instruments per excel·lència de “l’opressió de les dones”, menyspreant el que en poden dir les dones que escullen portar-lo, mentre que cap judici tan expeditiu ni descontextualitzat no s’ha pronunciat mai contra cap altra vestimenta femenina: malgrat les nombroses i interessants reflexions crítiques iniciades per altres autores feministes sobre la “sexuació” (“sexage”) i el tancament dels cossos per les normes plàstiques i vestimentàries,[18] ningú mai ha sostingut que el tanga, la minifaldilla, el pintallavis o l’escot siguin per natura –i doncs en qualsevol moment- “signes d’opressió de la dona”. Tothom admet fàcilment que aquestes vestimentes canvien de significació seguint els contextos i els motivacions per les quals són portades, que poden ser marcadors sexuats assignant a les dones un rol de simple objecte, que sols existeixen per a la mirada i el desig masculins, però que poden també ser ressignificats altrament per les dones que escullen de portar-los: plaer de seduir, valoració d’una mateixa, emancipació en relació a una educació puritana, instrument de contrapoder envers els homes… estranyament, aquesta consideració necessària del context i la motivació de la interessada no val pel vel. I ningú ha sostingut en cap cas que calgués “prohibir de l’espai públic” les fashion-victims, que “maquejant-se”, maquillant-se o escotant-se “massa”, “alienen” la seva subjectivitat al “culte de la bellesa”.
VINTENA PARADOXA
Silhem Habchi justifica la repressió de les dones amb vel acusant-les de propagar una visió retrògrada i malalta de la dona i del seu cos, basada sobre la vergonya: “Per què jo hauria de tenir vergonya? Mai he entès què tenia de vergonyós” va declarar davant la comissió Gérin-Raoult fent caure teatralment la seva jaqueta per fer veure les seves espatlles nues. L’argument es basa en el principi totalment just que considera que és fortament contestable d’imposar unes normes de pudor més exigents a les dones que als homes, però la paradoxa es troba en el fet que ni a Sihem Habchi, ni al seu auditori de la comissió Gérin-Raoult, ni al conjunt del món polític i mediàtic, ni realment a la societat francesa, aquest principi no s’aplica a ningú més que als i les musulmanes.
Per a provar-ho, Silhem Habchi no va arribar a ensenyar els seus pits a André Gérin i Éric Raoult –i l’entenem, ningú al seu lloc no tindria especials ganes de fer-ho- i ella no ha posat en qüestió la molt occidental però molt discutible asimetria que vol que un home pot sense gaires dificultats passejar-se o banyar-se tors nu, per exemple en una piscina pública, mentre que això és totalment diferent per a una dona.
Aquesta paradoxa ja havia estat plantejada implícitament per l’animador Frédéric Taddéi envers una prohibicionista anti-vel, Wassila Tamzali, que no va trobar res més a oposar-li que aquesta resposta molt tautològica: “Sí, però jo tapo els meus pits, però no cobreixo els meus cabells”.
VINT-I-UNENA PARADOXA
D’altra banda, són sovint els mateixos que estigmatitzen la concepció de la pudor que tenen les dones (més o menys) velades –retraient-los de fer pesar sobre el conjunt de les dones la responsabilitat de la concupiscència masculina i les formes violentes que aquesta pot prendre- i que duen a terme simultàniament una creuada puritana al·lucinant contra les estudiants d’institut que porten aparentment tanga, acusant a aquestes últimes de ser… responsables de la concupiscència masculina i de les formes violentes que aquesta pot prendre! Així, el ministre Xavier Darcos va declarar el 2003, en una mateixa emissió, d’una banda que era legítim d’excloure les alumnes que porten un mocador, i d’altra banda que les altres estudiants havien de preocupar-se de no provocar amb els seus tangues aparents “la cobejança dels seus homòlegs masculins”.[19] I encara més explícitament, Ségolène Royal, que el 1999 va destacar per la justificació de l’exclusió, en aquell temps il·legal, de dues estudiants amb vel[20], atacant també els tangues i explicant “que no calia sorprendre’s que hi hagués assetjament i violacions”.
VINT-I-DOSENA PARADOXA
Estranyament, les úniques que podrien de manera aparentment coherent atacar al vel “parcial” o “integral” segons el motiu que portar-lo obeeix a una concepció desigual de la pudor masculina i femenina, no ho fan. Es tracta d’un grup feminista del qual el mínim que es pot dir és que no es beneficien del mateix entusiasme mediàtic i polític que Ni Putes Ni Submises: Les TumulTueuses. Aquestes haurien pogut estigmatitzar el(s) vel(s) de manera aparentment conseqüent en la mesura que elles no s’obliden de denunciar l’asimetria totalment occidental i republicana que existeix entre la tranquil·litat de l’home topless i la intranquil·litat de la dona topless –feta de reprovació, de fascinació, d’erotització, de sarcasme i d’assetjament, inclús tot això junt al mateix temps[21]. Però justament –i aquesta paradoxa és sols aparent-, les TumulTueuses formen part de les poques activistes que recolzen les dones amb vel, contra les pretensions emancipadores de l’Estat penal.
La seva lògica és de fet d’una simplicitat que confon, fins i tot si aquesta ha estat àmpliament inaudible degut al munt de paradoxes que conformen l’actual consens: és a les dones i a ningú altre –i sobretot no a l’Estat, i menys a aquest Estat, profundament patriarcal- a qui correspon de disposar lliurement del seu cos, amagant el que elles tinguin ganes d’amagar i ensenyant el que elles tinguis ganes d’ensenyar, i fent elles mateixes les decisions de contestar, transgredir o respectar les normes de pudor en vigor en el seu context.
VINT-I-TRESENA PARADOXA
Si algunes activistes feministes qüestionen així la desigualtat de tracte entre homes i dones topless, no ve al cap de ningú –per sort- de forçar Silhem Habchi d’ensenyar els seus pits, demanant-li: “perquè tindries vergonya (d’aquesta part) del teu cos?”. Està admès per tothom que és absurd d’imposar per llei la subversió d’una norma admesa i respectada, i odiós d’estigmatitzar i reprimir les dones que continuen lligades/atrapades a aquestes normes –almenys, repetim-ho, això sembla absurd i odiós quan es tracta de normes “occidentals”[22]. La paradoxa, és que el caràcter absurd i odiós d’aquesta “emancipació a través del càstig” es dissipa com per art de màgia quan la norma apuntada és minoritària i “no-occidental”.
VINT-I-QUATRENA PARADOXA
El vel, està clar, atempta contra la-dignitat-de-la-dona, i aquest decret rarament argumentat és de vegades malgrat tot, o bé com ho fa Sihem Habchi associant als vels “la vergonya del seu cos”, bé invocant la seva incomoditat física: el crani de la “parcialment velada” és “comprimit”, “enfonsat” en el seu vel i penosament sotmès a la calor estival, mentre que el cos de la “velada integral” és integralment “tancat” i ocultat. La paradoxa, és d’una banda que no es jutja necessari de demanar una confirmació d’aquesta diagnosi a les principals interessades, i d’altra banda que aquesta admirable compassió per la incomoditat vestimentària de les dones desapareix com per art de màgia quan creuem una dona en faldilla o en talons d’agulla –en fi: quan la incomoditat és “d’origen occidental”.
VINT-I-CINQUENA PARADOXA
El rebuig de Habchi de la “vergonya del seu cos” desapareix de cop i volta envers la tirania de la primor, que extén la seva influència sobre un nombre molt més elevat de dones que la injunció al vel, i que produeix vergonyes, alienacions i patiments molt més patents. Aquí de nou, ningú –en tot cas en la cohort de caçadors del vel- no es preocupa de demanar, escoltar, fer editorials i legislar per eradicar el mal mitjançant la força d’una llei de prohibició –i ningú es sorprèn que ningú s’hi preocupi. Ni el president ni cap responsable polític no reclama que “els règims d’aprimament no són benvinguts a la república francesa”. Ningú es preocupa de prohibir els inhibidors de la fam o els substituts dels àpats, i tampoc els innombrables llibres i “revistes femenines” que difonen a gran escala i a alta intensitat el culte de la primor –i encara menys d’inflingir una multa severa a les dones sorpreses en la seva possessió.
VINT-I-SISENA PARADOXA
Els ardents detractors de la “vergonya del seu cos” vehiculada per “la burqa” són tan cecs o amnèsics envers als estralls psíquics i a vegades físics, aquí més patents i sens dubte més massius, que poden causar la tirania dels pits grossos i la quantitat de pròtesis de silicones que se’n deriven. Cap responsable polític no declama que “la silicona no és benvinguda en el territori de la república francesa”, cap responsable associatiu no decreta fora de la llei la vergonya dels pits petits, i ningú no es preocupa a demanar i a legislar per il·legalitzar (o tot simplement reglamentar) aquest sucós mercat –i encara menys de multar a les dones atrapades en flagrant delicte de siliconatge.
VINT-I-SETENA PARADOXA
Els nostres ardents detractors de la “vergonya del seu cos” són també tan cecs o amnèsics davant els estralls psíquics i a vegades físics, més patents i més massius, una vegada més, que poden causar la tirania de la joventut i la quantitat de líftings i de cremes anti-arrugues que l’acompanyen. Ningú no es preocupa de demanar o legislar per il·legalitzar o reglamentar aquest sucós mercat –i encara menys de multar a les dones enxampades en flagrant delicte de lifting. Cap responsable associatiu no es preocupa de denunciar la desigualtat flagrant entre els “homes madurs”, les arrugues i els cabells grisosos dels qual fan tot el seu “encant”, i les “dones grans” amablement qualificades de “velles pells”. Ningú no diabolitza en cap cas la vergonya de la seva edat, i cap responsable polític demana que “el Botox no és el benvingut en el territori de la república francesa”.
VINT-I-VUITENA PARADOXA
Els nostres ardents detractors de la “vergonya del seu cos” són també tan cecs o amnèsics davant els estralls psíquics i a vegades físics, més patents i més massius, una vegada més, que pot causar, més àmpliament, la tirania de la bellesa –i la indústria de la cirurgia estètica que la promou. Ningú no es preocupa de demanar i de legislar per a il·legalitzar o reglamentar aquest sucós mercat –i encara menys de multar les dones enxampades amb sospitoses benes sobre el nas. Ningú no fa notar tampoc que els cànons estètics són molt més estrictes per a les dones que per als homes.
VINT-I-NOVENA PARADOXA
Els nostres ardents detractors de la “vergonya del seu cos” són finalment tan cecs o amnèsics davant els estralls psíquics i a vegades físics, més patents i més massius, que poden causar la tirania de la blancor i el conjunt de cremes blanquejadores que l’acompanya. Ningú no es preocupa de demanar i de legislar per a il·legalitzar o reglamentar aquest sucós mercat –i encara menys de multar a les dones enxampades en el flagrant delicte de blanquejament. Cap responsable associatiu no decreta fora de la llei la vergonya del seu color, i cap responsable polític no declama que el “blanquejament no és benvingut en territori de la república francesa”.
I amb raó! Igual que les faldilles, els talons d’agulla, les dietes i els pits grossos no són només autoritzats sinó que són profundament benvinguts en el territori de la nostra república sexista, i fins i tot imposats pel Gotha mediàtic i polític per a accedir al rang de dona digna de consideració, igual que aquest “Niqab legítim” que és la màscara de blancor és fonamentalment benvingut en el territori de la nostra república racista, i també imposat pel mateix Gotha per a accedit al rang de black beauty o de beurette (les beurettes són les noies d’origen magrebí nascudes a França; N de T.) digna de consideració.[23]
Almenys cal sotmetre’s, si es vol evitar la química, a un blanquejament espiritual, cultural, ideològic, condició sine quan on d’una “bona integració” al cos polític i mediàtic dominant: cal, com la militant UMP Amine Benalia-Brouch (la somrient cap de turc de Brice Hortefeux i Jean-François Copé), fer saber “que beu cervesa i menja porc”, o com Fadela Amara confessar a l’hora de més audiència que el seu plat preferit és el “petit salé aux lentilles” (estofat de llenties amb porc) –o, com Rachida Dati, vestir-se de l’alta costura de la “tradició francesa” (Dior, Chanel, etc.). Cal finalment, per sobre de tot, clamar amb totes les seves forces “l’amor a França”, a les seves “Llums” i el seu rol “Far” per la resta del món. Cal, com Sihem Habchi davant la comissió Gérin-Raoult, afirmar que França és “el sol país que podrà aportar la llum (il·luminar) el problema del burqa”.[24]
Al niqab repugnant, ostentós i inacceptable no s’oposa sols la bellesa natural i desacomplexada de la cara descoberta sinó també un niqab afavoridor, benpensant i tot el que hi ha de més legítim: la cara emblanquida –de la mateixa manera que al hijab (a penes menys) repugnant, ostentós i inacceptable s’oposa no sols el cap descobert i els cabells al vent si no també a un hijab afavoridor, benpensant i legítim: el que cobreix els cabells no pas amb un tros de tela sinó un vigorós allisant, un magnífic brushing i per què no, una bona capa de ros platí.
TRENTENA PARADOXA
Si resumim les 29 paradoxes precedents, no són ni la servitud voluntària, ni l’alienació, ni el tancament, ni la incomoditat física, ni la vergonya de si mateix, ni el cobriment de la cara, ni la dissimulació dels cabells que són problemàtics –perquè tot això està perfectament tolerat, inclús promogut, quan ens trobem en un context “blanc i occidental”. El que és problemàtic és, justament, el caràcter “no blanc” i “no occidental” del hijab o el niqab. Llavors, com no concloure amb una paraula que, molt paradoxalment, no hem encara pronunciat, una paraulota paradoxalment absent del “debat” oficial sobre el “burqa”? Una paraula tant prohibida com el vel. Una paraula que tanmateix resumeix bastant bé aquest cúmul de paradoxes, aquest abandó a tots nivells en el doble raser dels dos pesos, dues mesures i aquest blanco-centrisme. Una paraula que és ben bé la última paraula de tota aquesta història: la paraula racisme.
Traducció: Glòria Casas Vila
Correccions de la traducció: Víctor Jorquera
NOTES
[1] Cf. Especialment el Collectif des Féministes Pour l’Égalité, « 577 députés et 367 burqas : où est le problème ? » ; Leila Belkacem, « Laïcité, avez vous-dit ? » i « Burqa quand tu nous tiens » ; Laurent Lévy, « Visage nu et citoyenneté ».
[2] Cf. Collectif Une École Pour Tou-te-s, « Éléments d’un futur livre noir ».
[3] Entre els intel·lectuals mediàtics que han sol·licitat a Le Monde un recolzament “sense reserves” a Robert Redeker, molts han estat veritables militants de la prohibició del vel, sovint des del primer moment: Philippe Val, André Glucksmann, Alain Finkielkraut, Pierre-André Taguieff, Elisabeth Badinter, Corinne Lepage, Catherine Kintzler et Elisabeth Roudinesco, especialment, així que nombrosos sotasignants de l’altra petició pro-Redeker, via internet per Michel Onfray : Bernard Teper, Michèle Tribalat, Michèle Vianès, Anne Zelensky… Sobre el caràcter violentament racista d’aquesta tribuna, , cf. Pierre Tevanian, « Dix remarques sur un collègue ». Sobre la mobilització que va seguir « l’affaire Redeker », cf. « Injures et menaces : pas en notre nom ! » i « La faute à Voltaire ? ».
[4] La tribuna de Robert Redeker especificava bé que « tot musulmà » era « educat » per un llibre ple «d’odi i de violència ». I en una tribuna precedent, publicada el 2001, el mateix Redeker explicava que « l’islam instala en el més íntim de cada musulmà la paràlisi de la intel·ligència ».
[5] La tribuna de Robert Redeker acusava « l’Islam » de voler conquerir tota Europa i animava explícitament a la « legítima » defensa, oposant-se especialment a la construcció de qualsevol mesquita.
[6] Sobre el caràcter racista de vàries « caricatures de Mahoma » publicades pel setmanari, veure Laurent Lévy, « Censure, droit au blasphème et islamophobie ».
[7] I és això el què es desprèn de les poques entrevistes amb « dones en burqa » difoses ala TV: elles no es treuran el seu vel.
[8] Llavors se’ls hi respon, incrèduls, que la seva decisió no és tal, i que no és res més que la submissió consentida o interioritzada a una pressió exterior exercida per un entorn retrògrad, constituït per pares o germans grans tirànics i barbuts….
[9] Llavors se’ls hi explica que no és la República la que les exclou –de l’escola o de l’espai públic- si no que són elles mateixes que “han escollit d’excloure’s” escollint no treure’s el vel. En les seves Réflexions sur la question juive, Sartre mostra que en l’antisemita el mateix va-i-ve oportunista entre un determinisme absolut, que nega tota possibilitat per a l’individu d’escapar al seu destí racial o cultural, i una incriminació dels Jueus que pressuposa la seva plena i total responsabilitat, i doncs la seva plena i completa llibertat en els perjudicis que els hi són imputats.
[10]. Cf. Jacques Rancière, « Modeste proposition pour le bien des victimes », Libération, 12 gener 2010.
[11] Gygès és un personatge llegendari evocat en “La república” de Plató: havent rebut dels Déus un anell que li permet ser invisible, no es resisteix a la temptació d’aprofitar aquesta invisibilitat, garant de la impunitat, per a entrar a casa del rei, assassinar-lo i abusar sexualment de la reina. Aquesta llegenda serveix, en el marc d’una controvèrsia sobrela Justícia, per a explicar que cap home no té per ell mateix la virtut de resistir a la temptació de fer el mal si està segur que no serà vist, enxampat i sancionat. La “dona en burqa” juga un rol ben bé anàleg al de Gygès en l’imaginari fantasmagòric republicà contemporani: el d’un ésser dubtós, dotat d’una invisibilitat amenaçadora per la supervivència mateixa de la ciutat.
[12] No oposant-s’hi, i refusant tot recolzament a les dones que porten vel.
[13] Sobre la sospita extravagant de la qual ha estat objecte Ilham Moussaïd, veure també Karima Delli, Anne Souyris, Véronique Dubarry, Emmanuelle Cosse, Caroline Mécary, « Pour Ilham Moussaïd » i Pierre Tevanian, Sylvie Tissot, « Cinq belles réponses à une vilaine question ».
[14] Cf. Per exemple, Stéphanie Marteau i Pascale Tournier, « Ni putes ni soumises : un appareil idéologique d’État ».
[15] Directora de la “molt conservadora” – és un eufemisme – pàgina internet « Causeur ».
[16] Cf. Sobre aquest punt Magdalena Rosende, Céline Perrin, Patricia Roux i Lucienne Gillioz, « Sursaut antiféministe dans les salons parisiens », Nouvelles questions féministes, Volume 22, n°3, 2003.
[17] Devem per exemple a Publicis, al 2002, aquesta campanya pels sostenidors Barbara, on es veu una dona jove despullada dir: « Quan em diuen no, em trec el meu jersei » o « El meu banquer em prefereix al descobert ». O fins i tot, el 2003, aquesta publicitat per Irresistibol (del fabricant de sopa Maggi) amb l’eslògan : « Per què serveixen les rosses? Irresistibol, al menys 7 minuts d’intel·ligència per dia ».
[18] Cf. Especialment Naomi Wolf, The Beauty Myth. How images of beauty are used against women, Harper Perennial, Reprint 2002. Sobre la noció de « sexage » (sexuació), cf. Michèle Causse, Contre le sexage, Balland, Paris, 2000.
[19] Cf. Pierre Tevanian, « Voile et string : même combat ? »..
[20] Cf. Pierre Tevanian, « de Creil à Flers. Anatomie d’un scandale ».
[21] Les TumulTueuses han organitzat diferents vegades les « accions piscina » en les quals elles s’autoritzen, amb follets explicatius, a posar-se en topless a les piscines municipals, tal com els nedadors masculins. Cf. Per exemple el resum de Nouvelobs.com.
[22] És el que recorda, i encara per l’absurd, una divertida notícia de política-ficció signada per Laurent Lévy : « La guerre à la plage de Saint Voyons ».
[23] Cf. Especialment Hassina Mechaï, « Dati et Amara : icônes de la diversité ou archétypes de l’imaginaire colonial ? i Mona Chollet, « Des discriminations ? Où ça ? Fadela, Rama et Rachida : des beurettes pour les mâles de centre-ville ».
[24] Quant a les que tindrien el mal gust de tenir i de mantenir la pell molt fosca, i el blanquejament ideològic no seria suficient: els hi cal també, com Rama Yade, ser excepcionalment « jove i bonica » – és a dir conforme als cànons en vigor en el món meravellós de la Fashion.
abril 6, 2011
Els partits deixen sol el PP en el vet al burca i l’acusen de fer-ne un ús electoralista
CiU, que al juliol va fer costat al PP també al Parlament, defensa que el debat sigui passades les eleccions
El PSC, ERC i ICV reclamen una regulació “serena”
L’última via que ha intentat el PP per prohibir l’ús del burca i el nicab en espais públics la van tombar ahir la resta de partits a la comissió de Benestar i Família del Parlament. A més, CiU, el PSC, ICV-EUiA i ERC van ser molt durs amb els populars per haver tornat a presentar just ara –quan falten poques setmanes per les eleccions municipals– la proposta de vetar el vel integral i van emmarcar-la en l’estratègia popular de mostrar fermesa contra la immigració per evitar la fugida de vots a partits amb apostes clarament xenòfobes.
Si una cosa es va aconseguir ahir va ser evidenciar la unanimitat dels grups parlamentaris en la defensa de la llibertat de les dones a l’hora de triar la manera de vestir i el rebuig a qualsevol tipus d’imposició.
El Punt, 6 d’abril de 2011
març 21, 2011
Género, raza y racismo: la prohibición del velo islámico (hijab) en Francia – Christine Delphy
Avui enllacem la ponència de la sociòloga feminista francesa Christine Delphy, realitzada en el marc del Primer Congrés Internacional “Dret, Gènere i Igualtat” organitzat pel Centre Antígona (Facultat de Dret – UAB) durant els dies 4 i 5 de març de 2009 al Centre de Cultura Francesca Bonnemaison de Barcelona.
En Octubre de 2003, surgió una polémica en Francia que sigue aún vigente con respecto al pañuelo islámico o velo —en árabe, hijab—, una prenda para la cabeza que cubre el cabello y la nuca de las mujeres, aunque no oculta el rostro. Dos chicas estudiantes de instituto fueron formalmente expulsadas de la escuela por utilizar este “velo”. En diversos periódicos y revistas hubo destacados artículos en favor y en contra de su expulsión. Ya en 1989, y nuevamente en 1994, el “velo” islámico fue el centro de una controversia nacional (Gaspard y Khosrokhavar, 1995). En 1994, el Gobierno francés dejó a criterio de las autoridades escolares decidir si aceptar o rechazar el uso del velo. Incluso cuando las autoridades decidieron la expulsión, su decisión fue revocada por la Corte Constitucional sobre la base de que, en la medida que el uso del hijab no constituía proselitismo, el derecho de las jóvenes a la educación debía prevalecer. Pero en este último caso, el gobierno constituyó un comité (la Comisión Stasi), que trabajó durante el otoño y el invierno de 2003 para estudiar la viabilidad acerca de la posibilidad de una legislación que dejara fuera de la ley el uso de todo signo religioso visible en las escuelas y en la administración pública. Yo creo que este tercer asunto del “velo islámico” es ejemplar en el sentido que es el resultado de un largo proceso de resistencia a los efectos de la colonización y la discriminación de los no-europeos por parte de los europeos, y que demuestra que la resistencia asume formas variadas, algunas de las cuales profundizan el abismo entre las dos poblaciones y son utilizadas por los dominantes para justificar su tratamiento sobre los dominados. El género es de suma importancia en los dos extremos de la historia: en los comienzos de la colonización y en el hecho de la prohibición del pañuelo, en el cual sólo se está castigando a las mujeres… en nombre de los derechos de las mismas.
Disponible a http://centreantigona.uab.cat/docs/VOL1.pdf
març 9, 2011
Jornada de debat entorn les dones, la crisi i el vel
Dissabte 12 de març, a partir de les 17h
Casal de Joves de Gràcia, C/Gran de Gràcia 190’192,
Metro: Fontana (L3)
Barcelona
17h - El vel en el punt de mira: gènere i racisme
Amb Glòria Casas, membre de la Campanya per la retirada del decret del Burka i investigadora del centre Antígona de la UAB i Neus Roca, historiadora i membre d’En lluita.
19h - Crisi i dona treballadora: com ens afecten les retallades?
Amb Begoña Zabala, fundadora de l’Assemblea de Dones de Bizkaia i membre del grup Emakume Internazionalistak,Sandra Ezquerra, activista feminista i membre de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i Mireia Roselló, activista de l’Assemblea de Barcelona i membre d’En lluita.
21h – Muntatge teatral sobre Rosa Luxemburg amb l’obra“Apunts per una Rosa” amb Anna Bitrià de Terrassa Respon.
Organitza: En Lluita
gener 20, 2011
Los jueces frenan la primera prohibición del burka
El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya suspende la ordenanza de Lleida
L. DEL POZO / M. MARCH BARCELONA / LLEIDA 17/01/2011 20:21
El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) ha suspendido de manera cautelar el acuerdo del Ayuntamiento de Lleida de prohibir el burka, el niqab y otras prendas que tapen el rostro en edificios municipales. La nueva ordenanza se empezó a aplicar el pasado 9 de diciembre, después de que el TSJC descartara pronunciarse de urgencia sobre la suspensión cautelar que pedía la asociación musulmana Watani.
Ahora, el auto del alto tribunal catalán, fechado el 12 de enero, dicta que la suspensión cautelar estará vigente hasta que haya una sentencia. Los magistrados justifican su decisión argumentando que el hecho de aplicar la ordenanza sin que haya un fallo “podría comportar prejuicios, sino irreparables, de muy difícil reparación para aquellas personas a las que se les impidiera el acceso a determinados espacios municipales”.
En cambio, dice el auto, “la suspensión cautelar no genera perjuicio alguno para el interés general o público”, ya que “el mantenimiento del orden público y de la seguridad ciudadana en nada se ven afectados por la suspensión”.
El recurso
La entidad musulmana Watani presentó el recurso a principios de noviembre al considerar que el consistorio leridano “vulnera los derechos fundamentales y supone una discriminación por razones religiosas”, según explicó entonces su letrado, Carlos Antolí, que ayer se mostró muy satisfecho con la medida adoptada por el TSJC.
El Ayuntamiento de Lleida fue el primero en España en dar, en mayo del año pasado, luz verde a la aprobación de la modificación de la ordenanza de civismo que prohíbe el uso de cualquier vestimenta que oculte la cara en edificios locales. La ordenanza prevé sanciones de entre 30 y 600 euros, en caso de infracción reiterada. En Lleida, la comunidad musulmana afirma que no hay más de seis o siete mujeres que lleven burka o niqab. Sin embargo, el ayuntamiento siempre ha argumentado que la medida es para prevenir nuevos casos. De hecho, la corporación local instó al Estado y a la Generalitat a establecer “un marco común de prohibición o regulación en la vía pública”, según el texto de la moción consensuada entre los principales partidos municipales.
Antes de tomar esa decisión, el consistorio consultó a sus servicios jurídicos. El informe concluyó que el ayuntamiento “no tiene atribuidas expresamente competencias para prohibir en la vía pública que cualquier persona utilice el velo integral” pero sí “podría vetar su uso en las calles si quedara acreditada una alteración de la convivencia ciudadana”, argumentación que el equipo municipal rechazó.
No obstante, decía el informe, los consistorios sí tienen competencias para condicionar el acceso de las dependencias municipales culturales, cívicas o deportivas a quienes obstaculicen la visión de su rostro. Y dicho y hecho. Sin embrago, ahora la Justicia lo pone en duda.
desembre 7, 2010
Intervenció d’Houria Bouteldja al IV Congrés Internacional de Feminisme Islàmic
Ens sembla interessant compartir la ponència de Houria Bouteldja, portaveu del Partit dels Indígenes de la República (França), al 4t Congrés de Feminisme Islàmic, celebrat a Madrid el passat mes d’octubre. Traducció al castellà del Groupe décolonial de traduction.
“Ante todo, debo agradecer a la Junta Islámica Catalana por haber organizado este coloquio, que nos oxigena en el marco de una Europa que se repliega sobre ella misma, que se agita en medio de debates xenofóbicos y que tiende a rechazar cada vez más la alteridad.
Espero que una iniciativa así tenga lugar en Francia y antes de entrar de lleno en el tema, permítanme presentarme, pues la palabra debe estar siempre situada en su contexto. Vivo en Francia, soy hija de migrantes argelinos. Mi padre era obrero y mi madre, trabajadora del hogar. No intervengo en calidad de socióloga, investigadora o teóloga. En otras palabras, no soy una experta. Soy una militante y me expreso a través de mi experiencia militante, política y agregaría que se trata de una experiencia sensible. Hago todas estas precisiones porque deseo que mi intervención sea lo más honesta posible. Y, hablando con toda sinceridad, no he reflexionado hasta hoy en día sobre el cuadro problemático que implica el tema del feminismo islámico. Entonces, ¿por qué participar de este coloquio ? Cuando se me invitó, dije claramente que yo no tenía ninguna competencia para hablar sobre el feminismo islámico pero que podía intervenir tratando la noción de feminismo descolonial, una reflexión que desde mi punto de vista debe estar integrada, en general, a la del feminismo islámico. Por ello, propongo un cierto número de preguntas que podrían ser útiles para nuestra reflexión colectiva.
¿Es el feminismo universal ?
¿Cuál es la relación entre los feminismos blanco/ occidentales y los feminismos del tercer mundo, entre los cuales el del mundo islámico ?
¿Es el feminismo compatible con el Islam ? Si es así, ¿cómo legitimarlo y cuáles serían finalmente sus prioridades ?
Primera pregunta : es el feminismo universal ?
Para mí, esta es la pregunta de preguntas cuando hay un trabajo descolonial y cuando se quiere descolonializar el feminismo. Esta interrogante es esencial, no tanto por su respuesta, sino porque nos obliga a quienes vivimos en Occidente, a tomar precauciones necesarias cuando nos confrontamos a sociedades de Otros… Tomemos el ejemplo de las llamadas sociedades occidentales que han asistido a la emergencia de movimientos feministas y que han sido influenciadas por ellos. Las mujeres que han luchado contra el patriarcado y por una igual dignidad entre hombres y mujeres han obtenido derechos y han hecho progresar la condición de las mujeres, de las cuales yo misma soy beneficiaria. Comparemos la situación de estas mujeres, es decir nosotras, con las de las llamadas sociedades primitivas de la Amazonia, por ejemplo. Existen aquí y allá sociedades alcanzadas por la influencia occidental. Preciso aquí entre paréntesis que yo no considero que ninguna sociedad sea primitiva. Pienso que hay diversos espacios/tiempos en nuestro planeta, diferentes temporalidades, y que ninguna civilización está por delante o detrás de otras, que yo no me sitúo en la escala de progreso y que no considero tampoco el progreso como un fin en sí mismo o como un horizonte político. Para decirlo de otra manera, yo no considero necesariamente el progreso como progreso, sino a veces y a menudo como una regresión. Y pienso que la cuestión descolonial se aplica igualmente a nuestra percepción del tiempo. Cierro el paréntesis. Para retomar el tema, si se toma el criterio del simple “bienestar”, ¿quién en esta sala que las mujeres de estas sociedades (que no conocen el feminismo, tal como es concebido por nosotras) son más desgraciadas que las mujeres europeas, quienes no solamente han participado de luchas, sino que han permitido beneficiar a sus sociedades con inestimables logros ?
Por mi parte, yo soy incapaz de responder a esta interrogante y dichoso el que, o la que, pueda hacerlo. Pero una vez más, la respuesta no es tan importante. Es la pregunta la que lo es. Porque ella nos obliga a una mayor humildad y detiene nuestras tendencias imperialistas y nuestros reflejos automáticos de injerencia. Nos obliga a no considerar nuestras normas como universales y a no calcar nuestra realidad sobre la de otras. En resumen, nos obliga a situarnos en nuestra particularidad
Habiendo abordado claramente este tema, me siento más libre para formular la segunda pregunta relativa a las relaciones entre los feminismos occidentales y los del tercer mundo. Estas son forzosamente complejas, pero una de sus dimensiones es la dominación norte / sur. Una aproximación descolonial debe cuestionar esta relación y buscar revertirla. Un ejemplo :
En el 2007, las mujeres del Movimiento indígenas de la República participaron de la marcha anual del 8 de marzo consagrada a la lucha de las mujeres. En este periodo la campaña estadounidense contra Irán había empezado. Decidimos entonces desfilar detrás de una banderola cuya palabra de orden era : “No feminismo sin Antiimperialismo”. Llevábamos todas kefias palestinas y difundíamos documentos de solidaridad con tres mujeres iraquíes de la resistencia, que habían sido tomadas prisioneras por los americanos. A la llegada, las organizadoras del cortejo oficial comenzaron a proclamar slogans de solidaridad con las mujeres iraníes. Estas palabras de orden en plena ofensiva ideológica contra Irán nos consternaron profundamente. ¿Por qué las iraníes o las argelinas y no las palestinas o las iraquíes ? Por qué esta elección selectiva ? Para contrapesar estos slogans, por nuestra parte decidimos expresar nuestra solidaridad no hacia las mujeres del tercer mundo, sino hacia las mujeres occidentales. Así, comenzamos a gritar :
¡Solidaridad con las suecas ! ¡Solidaridad con las italianas ! ¡Solidaridad con las alemanas ! ¡Solidaridad con las inglesas ! ¡Solidaridad con las francesas ! ¡Solidaridad con las norteamericanas !
Lo cual significaba : ¿por qué solamente ustedes, mujeres blancas, tienen el privilegio de la solidaridad ? Ustedes también son golpeadas, violadas, ustedes también sufren la violencias masculinas, ustedes también son mal pagadas, despreciadas, sus cuerpos también son instrumentalizados… Les puedo decir que nos miraron como si fuéramos unas extraterrestres. Lo que decíamos les parecía surrealista, inconcebible. Era la cuarta dimensión. No era tanto el hecho de recordarles su condición de mujeres en occidente lo que les chocaba. Era el hecho que las africanas y las árabe-musulmanas se autorizaban a invertir simbólicamente una relación de dominación y se erigían como las madrinas protectoras. En otros términos, con esta pirueta retórica se les demostraba que ellas tenían en los hechos un estatus superior al nuestro. Viendo sus reacciones de incredulidad, comenzamos a reír…
Otro ejemplo : una amiga se comentaba a su retorno de un viaje de solidaridad con Palestina, cómo las mujeres francesas abordaban a las palestinas preguntándoles si ellas utilizaban métodos de anticoncepción para controlar sus embarazos. Según mi amiga, las palestinas no concebían que siquiera se pueda formular este tipo de preguntas, siendo tan importante en Palestina el tema demográfico. Sus perspectivas son completamente diferentes. Para muchas mujeres palestinas, tener hijos es un acto de resistencia frente a la limpieza étnica israelí.
He ahí dos ejemplos para ilustrar lo que es nuestra condición de mujeres racializadas, comprender sus temáticas y afrontar un camino para combatir el feminismo colonial y eurocéntrico.
En el camino de esta pregunta, ¿es el Islam compatible con el feminismo ? Esta pregunta es una mera provocación de mi parte. Yo no la tolero. Si yo la hago, es porque me pongo en la piel de un periodista francés que cree formular una pregunta sumamente pertinente. Por mi parte, me rehúso a responderla, por principio. Por un lado, porque parte de una posición arrogante. La / el representante de una civilización « x » emplaza a la / el representante de una civilización « y » de probar algo. “Y” es así colocado en el banquillo de los acusados y debe proporcionar las pruebas de su “modernidad”, justificarse para gustar a “x”. Por otra parte, porque la respuesta no es simple, cuando se sabe que el mundo islámico no es monolítico. El debate puede así eternizarse hasta el infinito y es justamente lo que pasa cuando se comete el error de responder. En cuanto a mí, yo corto el debate, proponiendo la siguiente pregunta a “x” : ¿es la Republica francesa compatible con el feminismo ? Les puedo asegurar una cosa : la victoria ideológica está al final de esta pregunta. En Francia, muere una mujer cada tres días por violencia conyugal. Se estima en 48,000 el número de violaciones al año. Las mujeres son mal pagadas. Las jubilaciones de las mujeres son inmensamente inferiores a las de los hombres. El poder político, económico, simbólico sigue estando en manos de los hombres. Es cierto que desde los años 1960 / 1970 los hombres participan más en las labores del hogar : ¡estadísticamente 3 minutos más en 30 años !!! Entonces, retomo mi pregunta : ¿hay compatibilidad entre la republica francesa y el feminismo ? Estaríamos tentados a responder que no. De hecho, la respuesta no es ni sí ni no. Son las mujeres francesas las que han liberado a las mujeres francesas y es gracias a ellas que la republica es menos machista que lo que era antes. Lo mismo es válido para los países árabe musulmanes, asiáticos o africanos. Ni más ni menos. Sin embargo, con un desafío adicional : consolidar la dimensión descolonial, la crítica de la modernidad y del eurocentrismo en el combate de las mujeres.
Y cómo legitimar el feminismo islámico ? Por mi parte, este se legitima a priori y no a posteriori. No existe un examen de feminismo. El simple hecho que las mujeres musulmanas se levanten para reivindicar su derecho y dignidad basta para un pleno reconocimiento. Y yo sé por mi conocimiento íntimo de las mueres del Maghreb o de las inmigración, que “lamujersumisa” no existe. Fue inventada. Conozco mujeres dominadas ; sumisas, ¡muchas menos !
Quisiera terminar hablando de lo que deberían ser para mí las prioridades del feminismo descolonial. Ustedes han oído hablar de Amina Wadud y de su compromiso en la elaboración de n feminismo islámico. Ella se volvió célebre el día que dirigió la oración, un rol que es por tradición realizado por los hombres. En términos absolutos, fuera de contexto, diría que aparentemente se podría pensar que se trata de un acto revolucionario. Ahora bien, en el contexto internacional desde la revolución islámica iraní y sobre todo desde el 11 de setiembre (islamofobia, Islam emplazado a “ponerse al día”, inducción a la modernización), es un mensaje mucho más ambiguo el que se difunde con este acto. Responde a una reivindicación fuerte, urgente, a una espera fundamental de las mujeres de la Oumma ? ¿O bien a una espera del mundo blanco ? Permítanme inclinarme por la segunda hipótesis. No es que no se encuentre mujeres que crean injusto el que solo los hombres puedan dirigir la oración, sino que las prioridades y las urgencias de las mujeres están fuera de ello.
¿Qué quieren las afganas, las iraquíes o las palestinas ? La paz, el fin de la guerra y de la ocupación, la reconstrucción de sus infraestructuras, marcos legales que aseguren su protección y sus derechos, dar de comer y beber a su hambre, alimentación y educación para sus hijos en buenas condiciones. ¿Qué quieren las mujeres musulmanas de Europa, sobre todo las migrantes, que viven en su mayor parte en barrios populares ? Quieren trabajo, vivienda, derechos que las protejan contra las violencias del estado y contra las violencias masculinas. Ellas exigen el respeto por su religión y su cultura. ¿Por qué todas estas reivindicaciones son eliminadas y por qué el acto de dirigir la oración es híper publicitado mundialmente, mientras que el cristianismo y el judaísmo no se caracterizan precisamente por su defensa irrestricta de la igualdad de los sexos ? Para terminar con este ejemplo, pienso que el acto de Amina Wadud es todo lo contrario de lo que pretende ser. En los hechos e independientemente de la voluntad de esta teóloga, es para mí un acto contraproducente. Este no podrá asumir su carácter feminista sino cuando el Islam sea tratado de manera igualitaria y cuando la reivindicación por dirigir la oración surja de manera real de las propias mujeres musulmanas. Es tiempo de ver a los musulmanes y musulmanas como ellos son y no como se desearía que sean.
Concluyo acá esperando haber trazado algunas pistas para un verdadero feminismo descolonial al servicio de las mujeres, de todas las mujeres cuando ellas juzguen que se encuentra ahí el camino de su emancipación.
Houria Bouteldja Madrid, 22 de octubre de 2010.
Traducción : Mirko Solari Pita
Disponible a la web del Partit dels Indígenes de la República
novembre 29, 2010
Taula rodona sobre RACISME INSTITUCIONAL, divendres 3 a les 19h
Seguint amb les festes de Sant Andreu, aquest divendres 3 de desembre participarem a la Taula Rodona sobre Racisme Institucional. A l’acte intervindràn Ermengol Gassiot oferint un context global de les pràctiques de racisme des dels Estats, Norma Falconi que exposarà la situació als Centres d’Internament d’Immigrants i un membre de la nostra campanya mostrant el decret contra el burca com a exemple pràctic de racisme institucional.
L’acte tindrà lloc a l’Associació de Veïns i Veïnes Sant Andreu Nord-Tramuntana (Metro L1: Torras i Bages, C/Torras i Bages, 103) i començarà a les 19h. Organitza la Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu.
Us hi esperem a totes!
novembre 26, 2010
Taula rodona GÈNERE, RACISME I MIGRACIONS – 28 NOVEMBRE – 19H
Aquest diumenge 28 de novembre a les 19h al CSO La Gordísima participarem a la taula rodona “Gènere, racisme i migracions” amb companyes de Malas Hierbas, Mujeres Pá’lante (Maloka), Te kedas donde Kieras (TKDK), i l’autora de “La opresión múltiple”. Junt amb totes les persones que ens vulgueu acompanyar a reflexionar sobre aquestes qüestions!
Dins del marc de les festes de Sant Andreu.
octubre 26, 2010
Projecció de “Un racisme mal dissimulat” – 12 de novembre
UN RACISME A PEINE VOILÉ – “UN RACISME MAL DISSIMULAT”
Un documental de Jérôme Host sobre la prohibició del vel (hijab) a les escoles públiques franceses (2004). Produït per H Production.
Sinopsis:
“Octubre 2003, Alma et Lila Levy són excloses de l’Institut Henri Wallon d’Aubervilliers (França) per l’únic motiu que porten un mocador. A això va seguir un debat polític i mediàtic ensordidor, que va justificar en la majoria dels casos l’exclusió de les noies que porten mocador a l’escola. Febrer 2004, finalment es vota una llei a petició de Jacques Chirac (en aquell moment president de França).
“Un racisme à peine voilé” (“Un racisme mal dissimulat”) torna sobre aquesta polèmica des de l’afer de Creil el 1989 (quan dues estudiants van ser excloses per les mateixes raons) i prova de “desvelar” el que s’amaga realment darrera la voluntat d’excloure les noies. Nosaltres els hi hem donat la paraula. Com també a d’altres persones (professores/es, militants associatius, feministes, investigadors/es) units en el col·lectiu “Una escola per a tots i totes” (Une école pour tous-tes), que lluita per l’abrogació d’aquesta llei que jutgen sexista i racista…”
Després de la seva estrena el mes de setembre de 2004, el documental va ser víctima de pressions, amenaces i prohibicions de difusió en diferents ciutats (com a per exemple a Strasbourg o a Rennes, entre d’altres).
This slideshow requires JavaScript.
Selecció oficial del 4rt Festival Internacional del Film de Drets Humans de París (2006) – Festival Resistències i Alternatives a París (2005) – Festival del Film Antifeixista de Reims (2005) – Saló del Llibre Anarquista de Montréal (Quebec/2005) – Festival Llibertats de Brusel·les (Belgique/2005) – 5è Festival Antirracista, Antifeixista & Anticapitalista a Ginebra (Suïssa/2005).
Més info: http://www.hprod.org/
